La màquina de cosir

Cada puntada que faig amb la màquina de cosir reforça la unió amb les dones que em precediren, sobretot amb les de la meva sang. Aquest repunt que avança a cop d’agulla em relliga primer de tot amb la meva tia Lluïsa, modista, que em va deixar cosir per primer cop quan amb prou feines arribava al pedal de la màquina i havia de fer molta força per fer girar la corretja que posa en marxa tot el mecanisme. Ella tenia molta paciència per ensenyar-me i jo moltes ganes d’aprendre. Quan cosia a mà, la meva tia ho solia fer a peu dret, en silenci; el meu primer record és del cosidor petit, un lloc de pas situat a una banda del menjador amb una finestra que donava a l’eixida. Anys després, ja mort l’avi, el cosidor va ocupar tota l’estança orientada a llevant d’aquella casa de Sant Pol de Mar des d’on, si pujaves al terrat, es veia el mar i el túnel per on sortia el tren que venia de Calella. La tia i jo vam passar bones estones en aquella habitació-cosidor on hi havia un gran armari-mirall i una taula amb el sobre de marbre, ens explicàvem coses de la vida, cosíem a voltes en silenci i jo seguia aprenent.

A la màquina de cosir de la meva mare n’hi dèiem “la Refrey”. La primera que va tenir per fer els acabats dels jerseis que amb el punt de ziga-zaga emulava el que més endavant faria amb una overlock. La va millorar fent-hi posar un motor i anys més tard va comprar un moble on quedava guardada. Del Vendrell, junt amb moltes altres coses, la van portar al pis de Girona i quan la mare es va fer massa gran per cosir la màquina es va aturar. La conservo sense el moble, no me’n puc desprendre. Hi vaig cosir poc amb la Refrey, recordo que de jove, quan ho feia, tot sovint el fil se m’entortolligava.

La  tieta Enriqueta em va deixar cosir algun cop amb la màquina que va comprar la meva rebesàvia Enrica Moret i Aurich per a la seva filla Quimeta Mallorquí i Moret, la meva besàvia. Des que l’any 1974 la família va deixar la casa del carrer Cardenal Margarit de Girona per anar a viure a un pis d’un carrer proper, la màquina de cosir va quedar endreçada dins d’un armari d’on l’àvia i la tieta la treien quan calia. Jo em delia per la màquina que sempre vaig veure com un preuat tresor i de tant en tant obria l’armari per contemplar-la uns instants. Ara deu fer quinze anys, la tieta em va fer un gran regal, coneixedora de la meva necessitat em va comprar una màquina de cosir moderna que sempre més m’ha acompanyat allà on he viscut, poden passar mesos que potser no la faig servir però el sol fet de tenir-la a prop, sempre a punt per a quan la pugui necessitar, em fa sentir bé. Uns anys més tard la tieta em va fer un altre regal, aquesta vegada molt més valuós per l’ànima, la màquina de la rebesàvia seria meva per sempre; ja sé que no ens hem d’aferrar a les coses materials però n’hi ha algunes que pel sol fet de posseir-les et fan sentir una dolça carícia interior. No tinc fills, només una neboda, no sé si darrere meu algú podrà sentir el mateix, seria bonic i em faria feliç.

Categorías Blog Etiquetas

Deja un comentario